Entrevista FEM DEO - Maria Carme Sañé

Vostè és avui l’administradora de MecaKim. Com comença tot?
El 1982, quan en Quim compra una empresa petita de Torelló, Mobles Rocaprevera, amb dos treballadors. Aleshores, bàsicament era una empresa de fusta i ferro i el seu principal client eren les Dominiques. Ens casem el 1987 i, per tant, en aquests primers anys no hi era. Quan va comprar el primer centre de mecanitzat (1990), l’empresa encara era un projecte molt familiar: en Quim, el seu pare i la seva germana. Jo tenia una altra feina, a Arnaus-Aman, que més tard va ser del Saint Gobain i vaig ser la cap administrativa de zona, fins al 2003. Un cop casats venia els caps de setmana a donar un cop de mà en el meu àmbit.

Quan parla d’un centre de mecanitzat ens hem d’imaginar una màquina?
És el conjunt de maquinària que agafa el tauler de fusta i hi fa tota una mecanització, forats, encaixos, etc. Es va fer la transformació de treballar la fusta manualment a treballar-la amb informàtica i centres de mecanitzat. Avui ja en tenim vuit, amb un en marxa, que farà nou. En Quim va ser dels primers a apostar-hi. El mercat li demanava i ell no tenia un no per a ningú ni per cap feina, es ficava en tots els saraus. I, de fet, si som aquí, és per aquest caràcter inquiet.

Cada centre de mecanitzat ha suposat un salt per a l’empresa?
Sí. El tercer, del 1997, era una màquina de punt rodó i era la tercera que hi havia a Catalunya. Les altres dues eren en fàbriques importants de mobles. Llavors encara érem al carrer Manlleu i, a mesura que anàvem incorporant maquinària, anàvem llogant locals i al final, l’any 2000, fem el pas de venir aquí, al polígon Mas les Vinyes. Penseu que aquesta empresa va créixer de bracet de grans empreses. Clients nostres van anar fent la transformació i cada vegada exigien més i havíem de respondre. Això ens ha ajudat, però també ha sigut molt important la no dependència d’un sol client.

Amb tot aquest creixement neix l’oficina tècnica.
Els centres de mecanitzat requereixen cervell d’oficina tècnica. Actualment hi ha sis persones, més els tècnics de la màquina. Comptem amb un programari potent i adaptat a les nostres necessitats. A partir d’un dibuix, envies les ordres a les diferents màquines. És un sistema que s’autoalimenta tot. El que és important és que tenim la capacitat tècnica de donar solucions als nostres clients i això ens permet assumir projectes complexos. Al sector hi ha un seguit de productes estàndards que pot fer tothom i nosaltres no hi podem competir amb preu. Ara bé, amb peces molt definides som molt bons i això és el que ens distingeix.

Ha sortit molt la figura d’en Quim Feixes. Com era?
La paraula és entusiasta. Fins i tot la seva mort va ser per entusiasme. Estava content que es fes aquell aplec en aquell lloc. Volia fer una fotografia concreta i va caure. Va anar així. També era emprenedor o visionari, va veure aquest negoci i hi va creure infatigablement.

I aquesta personalitat emana l’empresa
Sí. Era molt honest. Per nosaltres, aquests valors (assenyala la pissarra, on encara hi ha la lletra de Feixas: “El client, satisfet i el personal, compromès i valorat”) també els tenim. Pel que fa al client, quan hi ha un problema primer se soluciona i després es mira si l’errada era nostra o seva. En Quim sempre ho deia: “El client, satisfet”. I el personal és importantíssim. En Quim ho valorava molt i l’equip que som ara, també. És un valor que s’ha de tenir en compte a totes les empreses.

Costa de trobar treballadors, avui?
Molt. El mercat està molt malament. La figura de l’instal·lador d’ofici s’ha perdut completament. Trobar instal·ladors, fusters, caps mitjos d’empresa, és impossible. No n’hi ha. És molt més fàcil trobar un enginyer de planta que un fuster.

I com ho fan?
A través d’empreses de selecció de personal, fins i tot ETT, que tenen molts perfils professionals, i quan n’hi ha que se’ns pot adaptar ens avisen. Aquí Torelló en Quim sempre va creure en el PTT (Pla de Transició al Treball). Tenim càrrecs intermedis que van sortir del PTT i han fet carrera a casa nostra.

Amb centres de formació professional, hi treballen?
En aquesta comarca no hi ha cap escola de fusteria. El que queda més a prop és a Banyoles i la Garriga i com que no hi ha operaris enlloc, la gent troba feina ràpidament a Banyoles i la Garriga. Una escola de fusteria a la comarca seria ideal. En Quim va ser president del Gremi de la Fusta de Barcelona i un dels seus objectius era aquest, fer una escola.

Quines són les línies de negoci de Mecakim?
Tenim tres grans branques: acústica, instal·lacions i mecanització. El producte propi, que és l’acústica, representa un 45% de la nostra facturació. Instal·lacions representa un 35% i la mecanització, un 20%.

De l’acústica se n’han fet experts.
El mercat ens va portar a veure la necessitat de crear un producte propi i no ser tan dependents de tercers, tot i que encara ho seguim fent. Vam veure un nínxol de mercat que era l’acústica fonoabsorvent. Ens hi vam llençar i crear la marca Decustik l’any 2003. També és el moment d’anar més a fires, presentar-nos…

Què s’ha de tenir en compte perquè un espai tingui una bona acústica?
El primer que hem d’aclarir és que nosaltres fem acústica, no insonorització, que és el primer error, moltes vegades. Nosaltres fabriquem i instal·lem panells fonoabsorvents per amortitzar la reverberació de les sales. El típic restaurant que hi entres i cada vegada parles més fort i cada vegada sents més les converses dels altres i es converteix en una olla de grills? Doncs nosaltres evitem això.

Com? Estudiant l’espai i definint els panells que es necessiten i la seva ubicació?
Això és el més complicat. Si són sales petites, menjadors, etc., sí que podem anar-hi i dir quina és la solució tècnica perquè ja tenim experiència i els productes adequats desenvolupats. Si són coses més complicades, com poden ser auditoris o sales molt grans, sempre és oportú que hi hagi un enginyer acústic que digui exactament què es necessita. Aquests grans projectes compten amb una memòria de l’arquitecte o l’enginyer. El punt d’inflexió per a nosaltres va ser quan vam començar a ser prescrits en aquestes memòries. I això va ser bastant ràpid.

Què els porta a veure aquest nínxol de mercat?
Venia una empresa de Barcelona, amb la qual encara avui treballem moltíssim, que feia moltes instal·lacions a l’estranger i va veure que la maquinària nostra era idònia per fer això. Amb un enginyer vam començar a crear els models, fer-ne les fitxes tècniques, les certificacions… Això és un treball que no s’acaba mai. Avui encara s’estan fent certificacions de nous productes. I, per altra banda, com més surts a fora i més treballes amb estaments oficials, més certificats de qualitat necessites. El nostre avantatge competitiu és que tenim una gran varietat de productes, arribem des de la cosa més senzilla, que pot ser un panell llis, a la més complicada, que és un macroperforat. Molts competidors tenen productes estandarditzats, d’una mida concreta, i nosaltres tenim més versatilitat, adaptem el producte a la necessitat i la casuística de cada obra.

Quan parlem de fires, parlem d’Europa?
Sí, França, el Regne Unit, Alemanya… però també els Estats Units, el Canadà, el Brasil… L’empenta i inquietud d’en Quim va fer progressar la marca. Penseu que, dins el sector, Decustik és una marca coneguda mundialment.

El mercat exterior, quin percentatge de facturació suposa per a Mecakim?
El 15%, l’any passat, tot i que és molt variable. Depèn de si t’entra un projecte més o menys gran. Algun any hem arribat al 20%.

Hi ha un moment en què es professionalitza l’estructura de l’empresa.
L’empresa anava creixent i en Quim era una mica l’home orquestra. Ell mateix es va adonar que s’havia de professionalitzar. D’aquí ve la incorporació de Gonçal Artigot (director general). Tot això en Quim ho fa amb un gran pes, perquè és com compartir un fill, però era la manera de continuar. Es crea una direcció general molt col·legiada, on jo ara em sento molt acompanyada, però també un departament de màrqueting i es consoliden les àrees d’internacional i comercial.

Això es va fer pensant en el futur, però també va ser la manera d’esmorteir un fet sobrevingut com l’accident d’en Quim.
La veritat és que la feina més petita que els meus fills i jo vam tenir quan va haver-hi la desgràcia va ser l’empresa. Hauria pogut ser un daltabaix, però va tirar pel seu cantó i ningú va poder pensar que perillava perquè l’estructura estava molt desenvolupada.

Els seus fills, Eudald i Enric, ja són a la direcció. Per tant, el projecte familiar també té continuïtat?
Ells han de veure com s’hi senten de còmodes. De moment ho he agafat jo. L’Eudald ha fet una enginyeria d’empresa i és cap de producció i l’Enric ha fet un EADE i és cap d’administració. Les seves àrees estan ben separades i de moment compten amb un director general. El temps ens dirà com s’ha de governar l’empresa. Cadascú decidirà, si està bé al seu lloc i quines aspiracions té. Tots dos són molt vàlids. Pensa que van començar de ben joves a venir als estius i l’entusiasme d’en Quim no s’ha frenat. Allò que feia de visitar fires i tornar amb una màquina nova, l’Eudald ho ha ben heretat. Tot i que ara tot és més racional, el mercat et fa ser més analític i crític.

És diferent el rol de la dona que el de l’home en l’empresa familiar? Quan l’Eudald i l’Enric eren més petits, per exemple, com funcionaven?
Amb els fills petits l’empresa va anar per davant, sense deixar-los de banda, perquè sempre els vaig deixar en mans de familiars que els estimaven. L’empresa pesava molt, a casa nostra. Era dur, però penso que ho vam portar bé. Quan teníem estones lliures, en Quim i jo, eren per a la canalla. Jo sempre havia tingut un rol més d’acompanyament i ara n’he assumit un altre més de gestió.

Pensa en la jubilació?
No, entre altres coses perquè m’encanta obrir els ulls i pensar a venir aquí. No vol dir que no em permeti moltes més estones de lleure, perquè tampoc vull trepitjar ningú, però m’encanta venir aquí.